Unes obres d’art i la independència de Catalunya. O com explicar-li això, en poc espai, a un de Shangai o Brisbane

Elizabeth Castro 3 Comments

per Alberto Velasco Gonzàlez

(Estic treballant en la nova edició del llibre What’s *still* up with Catalonia? però ja que el Gobierno del PP ha utilitzat l’Article 155 per impedir que la Generalitat defensi les obres al Museu de Lleida, i un jutge ha autoritzat al Guàrdia Civil a anar a requisar les obres, per la força si cal, pensava que seria interessant avançar la seva publicació, almenys d’aquest article.)

Tot es remunta al 1995. Aquell any la Conferència Episcopal Espanyola i el bisbat de Barbastre-Montsó —ubicat a l’Aragó, la comunitat autònoma situada a l’est de Catalunya—, aconsegueixen una gran victòria política, el traspàs cap a aquest bisbat d’un centenar de parròquies que, malgrat ser avui d’administració aragonesa, pertanyien al bisbat de Lleida (Catalunya) des d’època medieval. És a dir, que el bisbat de Lleida s’endinsava en el territori de la comunitat autònoma que té a la vora. Això era així perquè els límits geogràfics diocesans mai han coincidit amb l’actual divisió en províncies de l’estat espanyol, que data del 1833. A Catalunya, per exemple, tenim quatre províncies. En canvi, hi ha onze bisbats i arquebisbats, comptant el de Perpinyà, a la Catalunya Nord, actualment dins territori francès.

Les autoritats eclesiàstiques que van promoure aquella segregació parroquial van argüir que es tractava d’equiparar els límits diocesans amb els administratius. Van justificar-ho afirmant que ho farien en altres llocs de l’estat espanyol, però el cert és que no es van atrevir. Per què? Perquè la segregació lleidatana va crear un conflicte sòcio-polític de proporcions bíbliques, mai millor dit, i que avui encara dura.

Aquesta segregació anava molt més enllà d’igualar uns límits administratius i eclesiàstics. Tota aquesta operació arrenca cap als anys seixanta o setanta del segle XX, quan un petit grupuscle de capellans aragonesos del bisbat de Lleida, especialment reaccionaris i que mantenien importants diferències amb el bisbe, van començar a treballar a fons per promoure aquesta separació. Ras i curt, no podien sofrir que un bisbat català s’endinsés en territori aragonès. Després de la mort del dictador Francisco Franco, a alguns se’ls feia insuportable, a més, que en moltes de les parròquies aragoneses del bisbat de Lleida la missa s’oficiés en llengua catalana. Sí, perquè a l’Aragó es parla català, tot i que a molts això els pesi. No a tota la comunitat autònoma, però sí a la part fronterera amb Catalunya. Aquesta àrea es denomina “la Franja” o “la Franja d’Aragó”. Amb tot, alguns sectors, igualment reaccionaris, no donen per vàlida aquesta denominació lingüístico-geogràfica i parlen d’“Aragó Oriental”. Són els mateixos que afirmen que a l’Aragó no es parla català, sinó una llengua que van voler definir com LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental), anant completament en contra del mon acadèmic.

Una de les primeres conseqüències d’aquest mur diocesà que es va bastir a la frontera administrativa entre Catalunya i Aragó va ser que les misses a les parròquies de la Franja deixessin de fer-se en català. Avui, la gent de Benavarri o Tamarit de Llitera poden anar a comprar el pa en català, o poden utilitzar-lo a tota hora, per exemple, per parlar amb els seus veïns. Fins i tot, són lliures de fer sexe en la llengua de Ramon Llull, Jesús Montcada o Francesc Serés —els dos darrers, reconeguts escriptors de la Franja. Però tanmateix, al seu poble no poden escoltar missa en català. I tot perquè algú va voler afavorir un bisbat pobre, el de Barbastre-Montsó. Un bisbat on, tot sigui dit de pas, mossèn Escrivà de Balaguer va construir el principal santuari de l’Opus Dei (Torreciudad). Aquest fet, com veurem, no és pas gratuït en els afers que comentem.

Durant els primers anys noranta es va fer popular la frase “Diócesis Aragonesas, ya!”, que es podia veure en pintades furtives a les parets d’algunes localitats. Darrere d’aquesta sentència hi havia un component nacionalista espanyol molt fort. Aquella frase, simplement, cercava desnaturalitzar quelcom que fins aquell moment era normal. Es tractava de vèncer, de reconquerir —un terme amb connotacions ben espanyoles— unes terres que estaven en mans d’algú aliè. Com podia ser que un territori d’administració aragonesa fos gestionat religiosament pels catalans?

El més sorprenent d’aquell mur que van construir entre Aragó i Catalunya és que l’ha fet fort una bona part de la societat aragonesa amb pensament d’esquerres. Van fer la vista grossa, i no van denunciar aquell atemptat, que no va ser res més que el desmembrament d’un bisbat que tenia segles d’història. Aquell bisbat era una prova fefaent de germanor històrica. Era patrimoni immaterial d’aragonesos i catalans. Partits polítics com la federació aragonesa del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) van comprar a ulls clucs l’argumentari dels sectors religiosos que van promoure la segregació. Altrament, va ser molt dur veure José Antonio Labordeta, un personatge molt respectat de la cultura aragonesa i íntegre lluitador antifranquista, fer seves les reivindicacions de determinats sectors de la dreta més rància.

A què em refereixo amb això últim? La segregació de 1995 va comportar que, dos anys després, el bisbat de Barbastre-Montsó reclamés al bisbat de Lleida un centenar d’obres d’art conservades al Museu de Lleida procedents de les parròquies traspassades. Aquest museu és hereu de l’antic museu diocesà fundat el 1893 pel bisbe Josep Meseguer, que va comprar aquelles obres amb diners del bisbat per tal d’evitar que caiguessin en mans de col·leccionistes, antiquaris o altres museus. Aquestes operacions entre el bisbe i les parròquies estan acreditades amb centenars de documents i proves de propietat. Amb tot, el bisbat de Barbastre-Montsó defensava que aquells béns artístics estaven a Lleida només en qualitat de dipòsit i que les parròquies mai van perdre la propietat. El conflicte va passar per diferents tribunals eclesiàstics vaticans, que sempre van donar la raó a les tesis aragoneses. Les resolucions del Tribunal de la Signatura Apostòlica i del Tribunal de la Rota, emperò, estan farcides d’irregularitats i van ser absolutament partidistes i tendencioses. Mai van voler escoltar l’argumentació catalana, ni van voler mirar-se els quatre volums de documents, degudament protocolitzats davant notari, que certificaven la propietat i que el Bisbat de Lleida va presentar com a prova al litigi.

Allò va ser un absolut escàndol judicial. La jerarquia vaticana que decidia sobre la qüestió estava completament manipulada i controlada pels sectors més durs de la Conferència Episcopal Espanyola, que clarament es va posicionar a favor dels interessos de l’Església aragonesa. La mà allargada de l’Opus Dei, en aquells anys omnipresent als dicasteris i òrgans de poder vaticans, va fer la resta. Calia afavorir el bisbat mare de mossèn Escrivà de Balaguer, i no se’n van amagar. I l’Església catalana, menystinguda i ignorada. A l’Aragó, polítics i ciutadans de tots els colors ideològics van aplaudir la conxorxa judicial eclesiàstica i la van rebre, cínicament, amb entusiasme. Va ser absolutament surrealista veure a gent d’esquerres demanant el compliment de les resolucions vaticanes, entre ells l’esmentat Labordeta, una actitud que ideològicament els feia retrocedir fins els temps medievals. Tot molt inquisitorial. “Las sentencias se han de cumplir”. Aquesta frase es va convertir en un preocupant mantra que gairebé tothom a l’Aragó va assumir de forma acrítica, com si les resolucions d’aquells tribunals eclesiàstics haguessin de ser automàticament homologades pel sistema judicial espanyol. Sortosament, mai va ser així. Avui, aquelles resolucions continuen sense complir-se i les obres reclamades es troben al Museu de Lleida.

En paral·lel a aquell conflicte, l’ajuntament d’un petit poble aragonès, Vilanova de Sixena, va iniciar el 1997 la reclamació a Catalunya de noranta-set obres d’art del monestir que hi ha a tocar del poble, de Santa Maria de Sixena. Ho van fer vint-i-set anys després que les monges propietàries haguessin marxat d’aquell edifici insalubre i s’haguessin traslladat a Barcelona. Les religioses es van endur les obres i van dipositar-ne quaranta-quatre a l’antic Museu Diocesà de Lleida, atès que el monestir es trobava dins la jurisdicció del bisbat lleidatà. Les altres cinquanta-tres les van dipositar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona), on ja tenien dipositades, a més, les pintures murals romàniques de la sala capitular del monestir. Aquestes pintures havien estat arrencades el 1936 en plena Guerra Civil espanyola amb finançament del govern català, després de l’incendi que va arrasar l’edifici. Va ser una operació de salvaguarda i protecció, i no un botí de guerra o espoli, com alguns des de l’Aragó han volgut vendre. Les monges van signar amb el museu barceloní un compromís de dipòsit indefinit per les pintures murals el 1992, i pel que fa als objectes dipositats a Lleida i Barcelona des del 1970, la Generalitat de Catalunya i al Museu Nacional d’Art de Catalunya van formalitzar l’adquisició definitiva en tres operacions de compra dels anys 1983, 1992 i 1994, amb les corresponents autoritzacions eclesiàstiques —fins i tot, de Roma.

El govern d’Aragó va protestar enèrgicament davant aquestes tres vendes, però ho va fer catorze anys després d’haver-se produït la primera, curiosament, just en iniciar-se el litigi que hem comentat més amunt, el de les obres d’art de la Franja. Crida l’atenció que no ho fessin abans. Ara, demanaven poder adquirir les obres amb dret preferencial. Vista la situació, el 1998 la Generalitat de Catalunya va traslladar aquest conflicte de competències al Tribunal Constitucional, que catorze anys després va sentenciar que el govern d’Aragó no tenia dret d’adquisició preferent, ja que des del 1970 les obres es trobaven a Catalunya i, per tant, les tres operacions de compra-venda s’havien produït en territori català. Els polítics aragonesos no es van rendir i van obrir dos fronts judicials nous, un per als objectes (2012), que perseguia declarar il·legal les tres vendes; i l’altre per a les pintures murals (2014), que mai des del 1936 havien estat reclamades amb tanta virulència.

El conflicte de Sixena ha esclatat als mitjans de comunicació al 2016, atès que dues sentències de sengles tribunals aragonesos —de primera instància— han decretat que tant els objectes com les pintures murals han de retornar-se al monestir. Ara mateix, les dues sentències estan recorregudes i, de ben segur, arribaran fins al màxim òrgan judicial en aquest àmbit, el Tribunal Suprem. Aquestes sentències han estat increïblement polèmiques i han omplert infinitat de pàgines de diari i minuts de ràdio i televisió. Els arguments jurídics de les dues jutges han estat qualificats d’imparcials i, fins i tot, de temeraris, ja que podrien desencadenar un allau de reclamacions a tot l’estat espanyol. Es dóna, a més, una estranyíssima coincidència, ja que ambdues magistrades van decretar sengles ordres d’execució provisional que obligaven la Generalitat de Catalunya i els dos museus catalans a lliurar les obres de forma immediata. Això amb independència dels recursos presentats i de tot el recorregut judicial que encara té el litigi.

Un dels extrems més surrealistes d’aquest assumpte s’ha donat en la sentència relativa a les pintures murals, la qual ha prescindit per complet de tots els arguments tècnics que desaconsellen la reinstal·lació de les pintures al monestir. Aquesta decisió ha fet que el màxim especialista mundial en conservació-restauració de pintura mural, Gianluigi Colalucci, responsable de la restauració de la Capella Sixtina del Vaticà, hagi posat el crit al cel davant el desastre que es pretén perpetrar. Altres professionals i institucions de prestigi internacional s’han manifestat en la mateixa línia.

La Generalitat de Catalunya i el Museu Nacional d’Art de Catalunya van decidir lliurar els cinquanta-tres objectes del museu barceloní, com a mostra de bona voluntat i amb la intenció d’arribar a un acord. També, perquè aquests béns no tenien el grau de protecció del que sí gaudien els quaranta-quatre de Lleida, que el 1999 havien rebut una protecció especial en base a la Llei del Patrimoni Cultural Català. Això va fer que les institucions catalanes es neguessin a lliurar les obres de Sixena conservades a Lleida, malgrat el que digués la sentència i la corresponent execució provisional. Desobediència. Xoc de legitimitats. Una col·lisió entre la decisió judicial aragonesa i la llei catalana de patrimoni.

Les dues jutges aragoneses, en un mostra més de violència jurídica i voluntat d’imposició de l’estat espanyol, havien passat com una piconadora per sobre de l’ordenament jurídic català, ignorant-lo i menystenint-lo en aquest punt concret. És evident que es van precipitar en el moment de decretar les execucions provisionals, en lloc d’esperar a que el recorregut judicial acabés. Avui l’amenaça sobrevola el Museu de Lleida, ja que la policia judicial podria personar-se per endur-se les obres en qüestió. Aquest fet seria del grat de diversos sectors de la societat aragonesa, inclòs el seu govern d’esquerres, que ha reclamat amb insistència l’enviament del cos policial davant la “desobediència” i “rebel·lia” de les autoritats catalanes, en una actitud més pròpia de temps passats que dels actuals.

Des de Catalunya s’ha defensat que les dues sentències i les seves execucions provisionals es troben condicionades políticament per l’actual context de relacions Catalunya-Espanya. Fins i tot, el consell executiu del govern de la Generalitat, integrat pel president Carles Puigdemont i els seus consellers, va decretar que les obres de Lleida no sortirien, en cap cas, sense l’autorització del govern. Determinacions com aquesta van fer que un mitjà internacional de tan prestigi com el Financial Times dediqués un article a la qüestió de Sixena, amb un enfocament plenament polític que caracteritzava aquest conflicte com una baula més dels desencontres entre Catalunya i Espanya.

Polítics aragonesos de tots els colors s’han congratulat per aquesta “victòria” de la llei, però en canvi, no han aixecat la veu per reclamar les obres de Sixena que hi ha entre altres museus espanyols. Només es reclamen judicialment, avui, les obres de Sixena conservades en territori català. Ho argumenten de forma peregrina, ja que justifiquen que només es demanen els béns que van sortir del monestir després de 1923, any de la declaració de l’edifici com a monument nacional. Amb tot, la declaració de Sixena no va incloure els béns mobles, a diferència del que diuen les autoritats aragoneses i les dues jutges. A més, les vendes de béns mobles en monuments nacionals de l’estat espanyol ha estat una constant durant tot el segle XX, fins i tot, en els més rellevants de l’Aragó, com la basílica del Pilar, de la qual es van vendre joies per valor de 300.000 mil euros entre 1979 i 1981.

En aquesta qüestió, i de la mateixa forma que en el litigi per les obres d’art de la Franja, l’esquerra aragonesa s’ha posat al costat de la dreta i ha tornat a aplaudir amb entusiasme aquestes polèmiques decisions judicials. Fins i tot, esquerra i dreta han coincidit algun cop quan han apuntat que darrere de tot plegat no existeix cap conflicte polític, sinó que es tracta d’un simple intent de restitució patrimonial i un acte de justícia històrica amb el poble de Vilanova de Sixena. Això, que es podria entendre com un raonament noble, implica una doble desconsideració. Primerament, de l’òbvia motivació política subjacent; i en segon lloc, vers l’actuació de Catalunya en el salvament, adquisició legal i conservació d’aquest patrimoni.

Una altra qüestió ben sorprenent és que l’actual govern aragonès, en principi d’esquerres, en el litigi per les pintures murals hagi actuat en nom de la suposada hereva de l’extinta comunitat de Sixena, una monja resident a Àlaba (País Basc), que va ser autoritzada com a representant federal pel Vaticà just abans d’iniciar-se el litigi i que, immediatament després, va cedir els poders al govern d’Aragó per poder litigar per les pintures. Una institució pública litigant, amb diners públics, en benefici d’un orde religiós? Espanya és això, amics. Es dóna la situació surrealista, a més, que aquesta mateixa monja s’hauria d’haver assegut al banc dels acusats en el litigi pels objectes de Sixena, però es va declarar en rebel·lia. I és encara més esparverador veure que la intenció final de les autoritats aragoneses es lliurar les obres al monestir… on ja no viu la comunitat religiosa, sino una altra d’origen francès a la que tenen llogat l’edifici!

Fa de mal dir, però tots aquests processos tenen unes implicacions polítiques que pouen en el més profund de l’anticatalanisme que existeix a l’Aragó. L’odi al veí. Al veí que es vol independitzar i al que alguns han acusat en múltiples ocasions de pancatalanista i expansionista per voler que a la Franja es parli la llengua que s’ha parlat sempre. Per voler que a la Franja es pugui viure amb la normalitat que s’ha viscut sempre, això és, mirant culturalment cap a Catalunya. A un de Reikiavic això no li costarà molt d’entendre i assumir, però a molts de Saragossa, la capital d’Aragó, sí. És el mateix comportament que es detecta a València —un altre territori catalanoparlant— amb els denominats “blaveros”, que odien furibundament tot allò que faci tuf a català, i que acusen Catalunya de voler annexionar-se el seu país. Malauradament, massa gent del que seria recomanable pensa així.

En el cas de Sixena aquest clima s’ha fet manifest amb múltiples fets i declaracions de polítics aragonesos que, per referir-se als dos conflictes patrimonials dels que parlem aquí, no s’han amagat d’emprar termes com el d’espoli, o expressions com “botí de guerra” per a les pintures murals. Un dels punts culminants d’aquesta disbauxa ideològica i de menyspreu vers els veïns catalans ha vingut quan l’alcalde de Vilanova de Sixena, del Partido Aragonés (PAR), ubicat ideològicament a la dreta del Partit Popular, a més d’algun catedràtic de la Universitat de Saragossa —en hores baixes des del punt de vista intel·lectual—, han afirmat i repetit que el monestir de Sixena el van cremar durant la Guerra Civil espanyola “las milicias catalanas” que anaven camí del front d’Aragó, i que la responsabilitat d’aquesta destrucció va ser de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil espanyola. Dir això és d’una indignitat infinita, majúscula. I, encara més, dir-ho de Companys, l’únic president europeu elegit democràticament que ha estat afusellat.

En realitat, qui va incendiar el monestir va ser el Comitè local anarquista de Vilanova de Sixena, és a dir, veïns del poble, tal com diuen totes les fonts conegudes fins a dia d’avui. Malgrat l’evidència dels documents, en un plafó del monestir carreguen les culpes cap a aquestes “milicias catalanas”. Un plafó, cal dir-ho, que es troba presidit pels logotips del govern d’Aragó, del Ministerio de Cultura i de la Unió Europea. I malgrat algú els ha deixat recentment en evidència demostrant la gran fal·làcia que s’amaga al darrere de tot plegat, n’hi ha que continuen repetint-ho. Una prova més de que les ferides de la guerra continuen ben obertes i sense cicatritzar. Una prova més de que darrere de culpabilitzar als catalans de les desgràcies pròpies en el marc d’un litigi per uns béns artístics, hi ha quelcom més que una simple reivindicació patrimonial.

Els litigis per les obres d’art de la Franja i el monestir de Sixena són la plasmació cultural de que alguna cosa es va trencar fa temps i que no hem sabut reparar. L’Església va atiar el foc amb la segregació del Bisbat de Lleida el 1995, un cisma que venia a dir que Aragó no era Catalunya i que Catalunya no era Aragó. Malgrat que aquesta diferenciació pugui semblar una obvietat administrativa, des del punt de vista cultural, religiós i social, això no és pas així. El territori històric del Bisbat de Lleida era una frontissa, un cordó umbilical que permetia que fluïssin la llengua, l’art, les creences i les relacions humanes en general. Algú dirà que la separació en dos bisbats no té perquè trencar aquests nexes i relacions, i se li haurà de donar la raó. Els catalans continuarem anant a Benavarri a buscar bolets, i els de la Franja seguiran venint a Lleida a comprar. I al final, segur que ens adonarem que els trencaments són menys traumàtics del que ens pensem.

 

Comments 3

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *